nº referencia: 1396 || Fecha:09/02/2009

DNA'M LA M...

 

                                               DÓNA’M LA MÀ
 
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
 
Les barques llunyanes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
 
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
 
ens portaran la salabror que amera,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré la teua galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
 
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
 
 
                                      Joan Salvat-Papasseit
(POEMA 21)

Coordinador de la biblioteca

Responder


No hay respuestas